Tema 1
1.1 Contacte de llengües
Podem dir que, sense contar el paper de la sociolingüística sobre el
llenguatge, aquest se composa de dos tipus d’elements. D’una banda trobem els
elements interns: és a dir, l’estructura lingüística, el conjunt de mecanismes
de funcionament d’una llengua (fonètica, fonologia, lèxic…) en definitiva,
l’essència de la llengua. D’altra banda, els elements externs fan referència al
fet mateix d’usar una llengua per comunicar-nos, les relacions que existeixen
entre llengua i societat.
Així doncs, passem a parlar del paper que juga la sociolingüística, que com ja
sabem, és una disciplina que s’encarrega d’estudiar estos elements i les condicions
d’existència d’una llengua, analitzant tant el seu ús com la realitat o el
context social que la caracteritza. Podem dir doncs, que s’encarrega
d’investigar les relacions existents entre l’estructura d’una llengua u el medi
sociocultural on es practica
Bilingüisme, diglòssia i substitució
lingüística: repercussions en l’àmbit escolar
Monolingüisme: és
l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix Estat. La
situació de monolingüisme una situació estranya i és excepcional ja que
existeixen 6.000 llengües al món repartides en dos-cents Estats.
*No hem de confondre monolingüisme amb l’acceptació duna sola llengua oficial, com és el cas de França.
*Com no hi ha tants Estats com llengües al món, la situació més habitual es la convivència de diverses llengües en un mateix Estat.
*No hem de confondre monolingüisme amb l’acceptació duna sola llengua oficial, com és el cas de França.
*Com no hi ha tants Estats com llengües al món, la situació més habitual es la convivència de diverses llengües en un mateix Estat.
Existeixen dos tipus de monolingüisme, el monolingüisme individual, que es dona quan una persona usa una sola llengua, i el monolingüisme social que és el mateix però quan eixa llengua l’utilitzen dins d’un context social.
*Llengua minoritària: llengua que té un nombre reduït de parlants.
LES NORMES DE CASTELLÓ DE
1932 *Llengua minoritària: llengua que té un nombre reduït de parlants.
*Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició de una altra llengua (català).
Bilingüisme: és el cas més simple de plurilingüisme, situacions en les què les llengües en contacte son només dues (lògicament). Parlem doncs de tres classes de bilingüisme, el individual, el territorial i el social.
Bilingüisme individual: o capacitat d’una persona per emprar dues llengües.
· Segons l’ús pot ser: passiu (l’entén però no la parla) actiu (l’entén i la parla)
· Segons el grau de domini pot ser: simètric (coneix les dos per igual) asimètric (domina una més que l’altra) · Segons la motivació psicològica por ser: instrumental (per motius laborals) integratiu (els nouvinguts)
Bilingüisme: és el cas més simple de plurilingüisme, situacions en les què les llengües en contacte son només dues (lògicament). Parlem doncs de tres classes de bilingüisme, el individual, el territorial i el social.
Bilingüisme individual: o capacitat d’una persona per emprar dues llengües.
· Segons l’ús pot ser: passiu (l’entén però no la parla) actiu (l’entén i la parla)
· Segons el grau de domini pot ser: simètric (coneix les dos per igual) asimètric (domina una més que l’altra) · Segons la motivació psicològica por ser: instrumental (per motius laborals) integratiu (els nouvinguts)
Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials, és a dir, s’usen dues llengües que alternen segons unes normes d’ús establertes.
*El bilingüisme social sempre amaga unasituació de desigualtat. Moltes societats bilingües arriben a aquesta situació per la força i no per voluntat pròpia.
Bilingüisme territorial: és aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament, cadascuna amb llengua pròpia.
*Es estudiat per la geografia lingüística in o por la sociolingüística.
*Fishman parla també de diglòssia però com la coexistència de dues llengües diferents en un mateix territori.
Substitució lingüística: existeix conflicte quan els dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’us.
*El cas contrari l’anomenem normalització, és a dir, quan la llengua forastera s’introdueix en tots els seus àmbits d’ús. Allò més normal és la substitució lingüística.
*Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
*Prejudicis lingüístics: són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, superiors...
Les causes polítiques, socials i culturals que provocaren la substitució lingüística són:
·Desmembrament polític social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó.
·L’explusió dels moriscos i la posterior repoblació per castellans.
·Preferència de les editorials en editar en castellà per la demanda.
\ /
\ /
lingüística
*Els catalanoparlants duen a terme un comportament diglòssic (català col·loquial, castellà en públic).
*Alguns erudits lluiten donada la seua preocupació per la llengua catalana.
Durant el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta (Classes altes castellanitzades, escriptors escriuen en castellà).
L’inici de la Renaixença, coincidint amb els moviments del romanticisme i el nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català, llengua i nació identificades.
Passem doncs de la diglòssia ling. Al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia i la prea de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.
\ /
\ /
\ /
V
Canvi rotund en la prespectiva
literària i sociolingüística pel
que fa al català.
*La institució dels jocs florals actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època. Represa de la consciència de la pròpia identitat.
L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística es la normalització que es basaria en:
·Voluntat política: que els governants siguen conscients de la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i defensar aquelles llengües minoritzades. Han de ser lleials a la llengua.
·Normativiztació: és important que es faça una normativa de la llengua amb una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques... D’aquesta manera podem difondre la llengua als àmbits d¡ús cultes.
·Estandarització: el registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, ja que supera qualsevol diferència dialectal i els parlants se senten identificats.
·Política lingüística: es necessària, com és necessari crear una direcció general de política lingüística que faça una planificació i la porte a cap.
Les causes principals per les quals es va dur a terme la normativització són tres:
·Existència de tradició literària en català amb la producció de la Renaixença i el Modernisme
·El Noucentrisme busca normalitat lingüística per la qual necessita la normativitizació.
·El suport polític i de L’Institut d’Estudis Catalans (institucionalització per la tasca de Pompeu Fabra)
*La tasca de Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica dels segles XIX i XX
*També el català es dota d’una normativa unificada que té en compte el català antic i el modern.
*Pompeu Fabra i els seus col·laboradors van redactar entre d’altres coses “Les Normes Ortogràfiques, 1913” i el “Diccionari General de la Llengua Catalana, 1932” quan finalitzava el procés de normativització.
\ /
\ /
\ /
V
Aquestes normes van ser
adoptades per la societat i són
les que fem servir hui dia.
·Normalització
Democràcia: després d’aprovar la Constitució espanyola de 1978, cal destacar d’aquest document l’article 3 on diu que és el castellà la llengua oficial però que es reconeix la situació plurilingüe del país i l’oficialitat de les diferents llengües de les comunitats autònomes.
*Les altres llengües seran també oficiales en les respectives comunitats autònomes.
*Reconeixement i convivència de les diversitats culturals i lingüístiques.
L’autonomia: l’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982). El valencià té un recolzament com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits.
*Valencià i castellà esdevenien les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià. Recolzament en l’article 76.
*Llei d’Ús i Ensenyament del valencià (23 de novembre de 1983), a la Comunitat Valencià.
L’Alfabetització: 1979/1980, comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, una assignatura més del sistema educatiu no universitari assolint un deute històric amb el poble valencià. Els xiquets i xiquetes aprendrien la llengua de la seua terra.
*El bilingüisme social sempre amaga unasituació de desigualtat. Moltes societats bilingües arriben a aquesta situació per la força i no per voluntat pròpia.
Bilingüisme territorial: és aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament, cadascuna amb llengua pròpia.
*Es estudiat per la geografia lingüística in o por la sociolingüística.
*S’introdueixen conceptes més específics per a parlar de bilingüisme: diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució.
Diglòssia: situació en la que coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua i ho fan partint de l’anàlisi de cassos com l’àrab i el grec (Ferguson). Es parla doncs de distribució funcional:
Substitució lingüística: existeix conflicte quan els dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’us.
*El cas contrari l’anomenem normalització, és a dir, quan la llengua forastera s’introdueix en tots els seus àmbits d’ús. Allò més normal és la substitució lingüística.
*Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
*Prejudicis lingüístics: són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, superiors...
1.2 Història social: panorama històric del conflicte de llengües al país valencià
El naixement del català es divideix en 4 etapes clarament diferenciades: la consciència de la nova llengua, l’expansió geogràfica del català, la Cancelleria Reial i la formació de la tradició literària catalana.
Pel que fa al procés de substitució lingüística, comencem parlant de la decadència, terme acunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença (recuperació d’usos cultes).
Pel que fa al procés de substitució lingüística, comencem parlant de la decadència, terme acunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença (recuperació d’usos cultes).
Les causes polítiques, socials i culturals que provocaren la substitució lingüística són:
·Desmembrament polític social i cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó.
·L’explusió dels moriscos i la posterior repoblació per castellans.
·Preferència de les editorials en editar en castellà per la demanda.
\ /
\ /
\ /
V
Pèrdua de la consciència V
lingüística
·Entrada de molts castellanismes en el lèxic.
·Espanya convertida en un estat uniforme amb un for centralisme.
·Espanya convertida en un estat uniforme amb un for centralisme.
*Els catalanoparlants duen a terme un comportament diglòssic (català col·loquial, castellà en públic).
*Alguns erudits lluiten donada la seua preocupació per la llengua catalana.
Durant el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència pel que fa a la literatura culta (Classes altes castellanitzades, escriptors escriuen en castellà).
L’inici de la Renaixença, coincidint amb els moviments del romanticisme i el nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català, llengua i nació identificades.
Passem doncs de la diglòssia ling. Al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia i la prea de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.
\ /
\ /
\ /
V
Canvi rotund en la prespectiva
literària i sociolingüística pel
que fa al català.
*La institució dels jocs florals actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època. Represa de la consciència de la pròpia identitat.
1.3 Normalització i normativització
L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística es la normalització que es basaria en:
·Voluntat política: que els governants siguen conscients de la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i defensar aquelles llengües minoritzades. Han de ser lleials a la llengua.
·Normativiztació: és important que es faça una normativa de la llengua amb una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques... D’aquesta manera podem difondre la llengua als àmbits d¡ús cultes.
·Estandarització: el registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, ja que supera qualsevol diferència dialectal i els parlants se senten identificats.
·Política lingüística: es necessària, com és necessari crear una direcció general de política lingüística que faça una planificació i la porte a cap.
Les causes principals per les quals es va dur a terme la normativització són tres:
·Existència de tradició literària en català amb la producció de la Renaixença i el Modernisme
·El Noucentrisme busca normalitat lingüística per la qual necessita la normativitizació.
·El suport polític i de L’Institut d’Estudis Catalans (institucionalització per la tasca de Pompeu Fabra)
*La tasca de Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica dels segles XIX i XX
*També el català es dota d’una normativa unificada que té en compte el català antic i el modern.
*Pompeu Fabra i els seus col·laboradors van redactar entre d’altres coses “Les Normes Ortogràfiques, 1913” i el “Diccionari General de la Llengua Catalana, 1932” quan finalitzava el procés de normativització.
\ /
\ /
\ /
V
Aquestes normes van ser
adoptades per la societat i són
les que fem servir hui dia.
·Normalització
Democràcia: després d’aprovar la Constitució espanyola de 1978, cal destacar d’aquest document l’article 3 on diu que és el castellà la llengua oficial però que es reconeix la situació plurilingüe del país i l’oficialitat de les diferents llengües de les comunitats autònomes.
*Les altres llengües seran també oficiales en les respectives comunitats autònomes.
*Reconeixement i convivència de les diversitats culturals i lingüístiques.
L’autonomia: l’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982). El valencià té un recolzament com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits.
*Valencià i castellà esdevenien les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià. Recolzament en l’article 76.
*Llei d’Ús i Ensenyament del valencià (23 de novembre de 1983), a la Comunitat Valencià.
L’Alfabetització: 1979/1980, comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, una assignatura més del sistema educatiu no universitari assolint un deute històric amb el poble valencià. Els xiquets i xiquetes aprendrien la llengua de la seua terra.
Amb el nom de «Normes de
Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la
Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme
polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat
Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos
de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis
Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes
ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918.
En certa manera, les normes
troben un compromís, en el sentit que respecten en essència l'estil i les
normes ideades per Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans, però permeten
l'ús d'idiosincràsies valencianes. És important destacar que no són unes normes
ortogràfiques completes; són simplement una guia. De fet, la situació del
valencià estàndard actual segueix esta guia aproximadament, però és important
tindre palès també que algunes coses que es consideren no ortogràfiques hui en
dia (com, per exemple, atre per altre) es permetien a les Bases
de Castelló originals. De manera inversa, alguns mots acceptats per l'AVL actualment, no estan
en l'esperit de les Normes.
Com Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris
causa a la Universitat d'Alacant,
«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un
fet importantíssim
per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic
del nostre poble»
No hi ha dubte
que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de
significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els
criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de
revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes
de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a
València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929—
a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el
teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca;
una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments
per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres
l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per
Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les
publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que
deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià»,
i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les
autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició
el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i
conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis
lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la
Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta
vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa
que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel
Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet
que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia
definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep
Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els
sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».
Així, en les reunions preparatòries es va decidir que
Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual
també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar
d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a
la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta
manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià,
el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data
simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre
entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se
segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat
Castellonenca de Cultura, al carrer Cavallers de Castelló, i entre la nòmina
dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals, com la
Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat
Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per
Lluís Fullana —un «antic dissident de bona fe», segons Enric Valor, que va
donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes
«autoritats» lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf
Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel
Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres,
Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61.
Webgrafia:
www.castelloperlallengua.blogspot.com
www.es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Portada
L’objectiu que té l’ensenyament del valencià es igualar el nivell de competència lingüística de ambdues llengües oficials.
*Oficialment, en acabar la ESO els alumnes han de conèixer per igual ambdues llengües.
El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües s’anomena educació bilingüe, i te tres vies o programes:
·Programa d’ensenyament en valencià (PEV): aprenen totes les matèries en valencià, a l’hora que van aprenent el castellà.
·Programa d’immersió lingüística (PIL): pensat per a alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià. Tot em valencià i el castellà s’incorpora en 1er o 2on cicle de primària. Arriben a secundària en un ensenyament en valencià.
·Programa d’incorporació progressiva (PIP): pensat per a zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir de 3er de primària serà l’àrea de medi, així fins arribar a l’ESO on hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.
Cal delimitar alguns conceptes importants que van apareixent en els textos legals:
· Llengua oficial: és la llengua que s’adopta com a pròpia i referent en la política, el poble o les comunicacions amb altres països. La llengua de cada institució.
· Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.
· Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.
· Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d’Autonomia com a sinònim de llengua històrica, vernacla o tradicional d’un territori.
· Llengua primera: llengua familiar, materna, de la mare (L1)
Un resum de les implicacions de l’ordenament jurídic en el sistema educatiu valencià contemplaria aquestos arguments: el valencià és la llengua pròpia de Comunitat Valenciana i el seu ensenyament es obligatori a tot el sistema educatiu. Tot alumne haurà de dominar ambdues llengües oficials en acabar la ESO, els professors també evidentment. El sistema educatiu ha d’estendre l’ús del valencià com a llengua d’instrucció.
www.es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Portada
L’ensenyament, introducció al Tema 2
L’objectiu que té l’ensenyament del valencià es igualar el nivell de competència lingüística de ambdues llengües oficials.
*Oficialment, en acabar la ESO els alumnes han de conèixer per igual ambdues llengües.
El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües s’anomena educació bilingüe, i te tres vies o programes:
·Programa d’ensenyament en valencià (PEV): aprenen totes les matèries en valencià, a l’hora que van aprenent el castellà.
·Programa d’immersió lingüística (PIL): pensat per a alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià. Tot em valencià i el castellà s’incorpora en 1er o 2on cicle de primària. Arriben a secundària en un ensenyament en valencià.
·Programa d’incorporació progressiva (PIP): pensat per a zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir de 3er de primària serà l’àrea de medi, així fins arribar a l’ESO on hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.
Tema 2
2.2 Models d’educació plurilingüe Cal delimitar alguns conceptes importants que van apareixent en els textos legals:
· Llengua oficial: és la llengua que s’adopta com a pròpia i referent en la política, el poble o les comunicacions amb altres països. La llengua de cada institució.
· Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.
· Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.
· Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d’Autonomia com a sinònim de llengua històrica, vernacla o tradicional d’un territori.
· Llengua primera: llengua familiar, materna, de la mare (L1)
Un resum de les implicacions de l’ordenament jurídic en el sistema educatiu valencià contemplaria aquestos arguments: el valencià és la llengua pròpia de Comunitat Valenciana i el seu ensenyament es obligatori a tot el sistema educatiu. Tot alumne haurà de dominar ambdues llengües oficials en acabar la ESO, els professors també evidentment. El sistema educatiu ha d’estendre l’ús del valencià com a llengua d’instrucció.
MODELS
· Els programes d’educació bilingüe al territori valencià
Estar situat en el territori de predomini lingüístic valencià implica un sistema escolar basat en un programa d’educació bilingüe (PEB), amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.
El PEB està dissenyat per a tota la comunitat i el seu objectiu és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dues llengües, sense prejudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera.
*Un PEB és, doncs, un patró que intenta adaptar-se al conjunt de variables que conformen un situació educativa general.
La classificació s’estableix atenent als següents criteris:
· Territori (de predomini lingüístic castellà o català).
· Llengua base d’aprenentatge.
· Llengua habitual de l’alumnat.
D’altra banda, els elements que es tenen en compte a l’hora de concretar els diferents programes són:
· La llengua de l’entorn: entre la societat i entre els alumnats.
· La necessitat des d’una perspectiva del plurilingüisme aditiu.
· L’actitud dels pares envers la presència del valencià.
· La llengua base d’aprenentatge.
Els programes en profunditat
· Programa d’Immersió Lingüística (PIL)
Centres amb ALUMNES MAJORITÀRIAMENT CASTELLANOPARLANTS, situats en TERRITORIS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ.
Els alumnes, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials.
*Voluntat manifestada per pares, professors i alumnes.
Només en EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA (respectant la llengua pròpia de l’alumnat)
*El castellà com a àrea i llengua d’instrucció s’incorpora a partir del 1er o 2on cicle de primària.
*El PIL continua de forma coherent en ESO.
· Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)
Dissenyat per a POBLACIONS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ, centres amb un nombre D’ALUMNES MAJORITARIAMENT VALENCIANOPARLANTS. ÚS DEL VALENCIÀ COM A LLENGUA BASE D’APRENENTATGE EN TOT INFANTIL I PRIMÀRIA.
S’utilitza el valencià des del primer moment però s’introdueix de forma oral el castellà. D’aquesta forma els xiquets desenvolupen un domini formal del valencià i poden assolir un domini equilibrat del castellà.
*El PEV continua de forma coherent en la ESO.
*La major part de les àrees tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.
· Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)
Dissenyat per a centres ubicats en POBLACIONS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ QUE NO APLIQUEN EL PEV.
La LLENGUA BASE ÉS EL CASTELLÀ, PERÒ EL VALENCIÀ S’INTRODUEIX PROMPTE A NIVELL ORAL, de manera que els alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial.
Açò afavoreix un domini cada vegada més formal del valencià, doncs A PARTIR DE PRIMÀRIA S’INTRODUEIX L’ASSIGNATURA DE VALENCIÀ I EN 3ER L’ASSIGNATURA DE CONEXEMENT DEL MEDI NATURAL, SOCIAL I CULTURAL (EN VALENCIÀ).
*En ESO es continua amb la mateixa dinàmica.
*El valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques.
*Garanteix l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees.
· Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)
L’ordre del 30 de juny de 1998 permet a qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorporar una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció.
*Fomenta una aproximació a la llengua estrangera en el segon cicle de Educació Infantil.
A l’hora d’aplicar un PEBE, CAL DETERMINAR LA PROPORCIÓ D’ÚS VEHICULAR DEL CASTELLÀ, EL VALENCIÀ I LA LLENGUA EXTRANGERA respectant els mínims que s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i de la llengua estrangera.
*També cal establir el moment i la seqüència d’introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües.
*S’hauran de prendre acords relacionats amb la metodologia i el tractament de les llengües.
Per a poder aplicar el programa, els centres hauran de:
· Comptar amb l’acord del Consell Escolar, el Claustre i les famílies.
· Elaborar un cronograma de distribució de temps per a cadascuna de les llengües.
· Disseny Particular del Programa d’Ensenyament en Valencià (DPP)
El DPP és un document fonamental en la planificació educativa perquè:
· Permet adoptar un PEB adequat al centre.
· Ha de ser aprovat pel Consell Escolar.
· És un document previ al PEC.
· Permet que l’administració tinga coneixement de la situació d’ús del valencià en cada centre.
*Per a la seua elaboració els centres sol·liciten la colaboració de l’Assesoria Didàctica per a l’Ensenyament del Valencià [...].
*La legislació indica què centres estan obligats a realitzar el DPP.
2.3 Vocabulari destacat
· INPUT: Bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge.
·INTAKE: Part de l’inout que l’aprenent selecciona i assimila.
· OUTPUT: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent.
· INTERLLENGUA: Construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la L2 i regles que no pertanyen a cap de les dues fins l’adquisició d’una total competència de la L2.
Els factores que més influeixen en l’adquisició d’una L2 són:
· L’INPUT ha de ser en quantitat i de qualitat.
· L’OUTPUT ve d’una experiència rica de parla, la INTERLLENGUA es dona en un ordre fixat i està plena d’errors que cal corregir.
Aquestes característiques depenen també de les característiques de cada persona: edat, aptitud, motivació, actituds, personalitat, ús d’estratègies...
Estar situat en el territori de predomini lingüístic valencià implica un sistema escolar basat en un programa d’educació bilingüe (PEB), amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.
El PEB està dissenyat per a tota la comunitat i el seu objectiu és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dues llengües, sense prejudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera.
*Un PEB és, doncs, un patró que intenta adaptar-se al conjunt de variables que conformen un situació educativa general.
La classificació s’estableix atenent als següents criteris:
· Territori (de predomini lingüístic castellà o català).
· Llengua base d’aprenentatge.
· Llengua habitual de l’alumnat.
D’altra banda, els elements que es tenen en compte a l’hora de concretar els diferents programes són:
· La llengua de l’entorn: entre la societat i entre els alumnats.
· La necessitat des d’una perspectiva del plurilingüisme aditiu.
· L’actitud dels pares envers la presència del valencià.
· La llengua base d’aprenentatge.
Els programes en profunditat
· Programa d’Immersió Lingüística (PIL)
Centres amb ALUMNES MAJORITÀRIAMENT CASTELLANOPARLANTS, situats en TERRITORIS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ.
Els alumnes, mitjançant una metodologia específica, aconseguirà el domini de les dues llengües oficials.
*Voluntat manifestada per pares, professors i alumnes.
Només en EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA (respectant la llengua pròpia de l’alumnat)
*El castellà com a àrea i llengua d’instrucció s’incorpora a partir del 1er o 2on cicle de primària.
*El PIL continua de forma coherent en ESO.
· Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)
Dissenyat per a POBLACIONS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ, centres amb un nombre D’ALUMNES MAJORITARIAMENT VALENCIANOPARLANTS. ÚS DEL VALENCIÀ COM A LLENGUA BASE D’APRENENTATGE EN TOT INFANTIL I PRIMÀRIA.
S’utilitza el valencià des del primer moment però s’introdueix de forma oral el castellà. D’aquesta forma els xiquets desenvolupen un domini formal del valencià i poden assolir un domini equilibrat del castellà.
*El PEV continua de forma coherent en la ESO.
*La major part de les àrees tenen el valencià com a llengua vehicular d’aprenentatge.
· Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)
Dissenyat per a centres ubicats en POBLACIONS DE PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ QUE NO APLIQUEN EL PEV.
La LLENGUA BASE ÉS EL CASTELLÀ, PERÒ EL VALENCIÀ S’INTRODUEIX PROMPTE A NIVELL ORAL, de manera que els alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial.
Açò afavoreix un domini cada vegada més formal del valencià, doncs A PARTIR DE PRIMÀRIA S’INTRODUEIX L’ASSIGNATURA DE VALENCIÀ I EN 3ER L’ASSIGNATURA DE CONEXEMENT DEL MEDI NATURAL, SOCIAL I CULTURAL (EN VALENCIÀ).
*En ESO es continua amb la mateixa dinàmica.
*El valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques.
*Garanteix l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en dues àrees.
· Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)
L’ordre del 30 de juny de 1998 permet a qualsevol centre de la Comunitat Valenciana incorporar una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció.
*Fomenta una aproximació a la llengua estrangera en el segon cicle de Educació Infantil.
A l’hora d’aplicar un PEBE, CAL DETERMINAR LA PROPORCIÓ D’ÚS VEHICULAR DEL CASTELLÀ, EL VALENCIÀ I LA LLENGUA EXTRANGERA respectant els mínims que s’estableixen pel que fa a l’ús vehicular del valencià i de la llengua estrangera.
*També cal establir el moment i la seqüència d’introducció sistemàtica de cadascuna de les llengües.
*S’hauran de prendre acords relacionats amb la metodologia i el tractament de les llengües.
Per a poder aplicar el programa, els centres hauran de:
· Comptar amb l’acord del Consell Escolar, el Claustre i les famílies.
· Elaborar un cronograma de distribució de temps per a cadascuna de les llengües.
· Disseny Particular del Programa d’Ensenyament en Valencià (DPP)
El DPP és un document fonamental en la planificació educativa perquè:
· Permet adoptar un PEB adequat al centre.
· Ha de ser aprovat pel Consell Escolar.
· És un document previ al PEC.
· Permet que l’administració tinga coneixement de la situació d’ús del valencià en cada centre.
*Per a la seua elaboració els centres sol·liciten la colaboració de l’Assesoria Didàctica per a l’Ensenyament del Valencià [...].
*La legislació indica què centres estan obligats a realitzar el DPP.
2.3 Vocabulari destacat
· INPUT: Bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge.
·INTAKE: Part de l’inout que l’aprenent selecciona i assimila.
· OUTPUT: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent.
· INTERLLENGUA: Construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la L2 i regles que no pertanyen a cap de les dues fins l’adquisició d’una total competència de la L2.
Els factores que més influeixen en l’adquisició d’una L2 són:
· L’INPUT ha de ser en quantitat i de qualitat.
· L’OUTPUT ve d’una experiència rica de parla, la INTERLLENGUA es dona en un ordre fixat i està plena d’errors que cal corregir.
Aquestes característiques depenen també de les característiques de cada persona: edat, aptitud, motivació, actituds, personalitat, ús d’estratègies...
